miércoles, 21 de abril de 2010

Segons el diccionari, la mà és la “Part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, quan, com en l’home i en els simis, el dit gros es pot oposar als altres quatre dits, especialment aquest òrgan amb exclusió del carp o puny. [...]” (DIEC). L’anatomia homínida ha determinat des del seu orígen la qualitat de simetria del cos, factor que estableix que l’individu humà posseeix dues mans -i ja que i som, cap cua-, independentment de les necessitats adaptatives que li puguin sorgir en el transcurs de la seva existència. Cal recordar que les teories evolucionistes defensen l’adaptació al medi com a motor de les mutacions genètiques que poden derivar en modificacions anatòmiques però, com a procés, és inesperable que tals modificacions es manifestin en un sol individu: seran el resultat de necessitats adaptatives comunes a un conjunt d’individus.

Normalment això significa que és força improbable que el subgrup humà classificat provisionalment com a “cambrer” -a falta d’una nomenclatura acceptada per la comunitat científica- pugui aspirar a patir modificacions genètiques que modifiquin l’estructura de la mà ja sigui multiplicant-ne el nombre o el nombre de falanges. Per tant, per molt que es reconeix que aquests canvis anatòmics serien causa de millora professional (ergo d’autorealització personal segons la piràmide de Maslow) i conseqüència d’una necessitat adaptativa comprovada i reconeguda, els “cambrers” hauran de seguir subsistint com fins ara amb dues mans. De totes maneres queden obertes les vies legals per reclamar (v. l’article “Sindicat” per accedir als processos legals).

martes, 13 de abril de 2010

Sindicat

.






































































[Aquesta és, al mateix temps, la feina que fan els sindicats d'hostaleria, el coneixement dels treballadors sobre la seva existència, l'efectivitat de les seves reivindicacions i la capacitat per a resoldre conflictes laborals. Ho veieu gris? doncs ho haurieu de veure negre!]

viernes, 9 de abril de 2010

Horaris

Per horari s'entenen dues coses diferents: en primer lloc un full que sol tenir el format DIN A-4 horitzontal, amb arrugues i de color blanc antic -és a dir, en algun moment fou blanc-, en el que s'escriu -generalment amb tinta negra- una informació; d'altra banda, per horaris també podem entendre la pròpia informació. Aquesta relació entre aquests dos elements correspon a una figura retòrica anomenada metonímia: aquesta substitueix un element per un altre amb el que guarda una relació de "proximitat" -a diferència de la metàfora, que substitueix elements per semblança. És una figura molt emprada en la parla comuna i pot ser mal interpretada, com en el cas de l'humor olivettià. Així si diem que menjo un plat de llenties una persona primmirada hauria d'entendre que el material del plat són les llenties -o un plat especial per a menjar aquests llegums-, i en realitat el que volem dir es que mengem llenties en un plat, la qual cosa marca, al mateix temps, la quantitat de llenties que mengem.

I ens podríem preguntar, què va ser abans, els horaris com a full o com a informació? La resposta, al meu entendre, és que primer va ser el sistema organitzatiu i només posteriorment el mateix terme ha indicat també el full. La meva argumentació es basa únicament en l'argument que cal conèixer la informació que es publicarà abans d'escriure-la, ergo la informació és anterior al suport; però alguns anys veient com es fan els horaris - i qui els fa- m'obliguen a assenyalar la debilitat d'aquesta argumentació: no tinc gens clar que es conegui l'informació abans d'escriure -és a dir, podríem considerar els horaris un brainstorming (pluja d'idees) o una inventio sense retocs-: possiblement respongui, en el millor dels casos, simplement a l'atzar -combinat, és clar, amb la llei de Murphy.