Segons el diccionari, la mà és la “Part terminal del braç, que comprèn el carp, el metacarp i els dits, quan, com en l’home i en els simis, el dit gros es pot oposar als altres quatre dits, especialment aquest òrgan amb exclusió del carp o puny. [...]” (DIEC). L’anatomia homínida ha determinat des del seu orígen la qualitat de simetria del cos, factor que estableix que l’individu humà posseeix dues mans -i ja que i som, cap cua-, independentment de les necessitats adaptatives que li puguin sorgir en el transcurs de la seva existència. Cal recordar que les teories evolucionistes defensen l’adaptació al medi com a motor de les mutacions genètiques que poden derivar en modificacions anatòmiques però, com a procés, és inesperable que tals modificacions es manifestin en un sol individu: seran el resultat de necessitats adaptatives comunes a un conjunt d’individus.
Normalment això significa que és força improbable que el subgrup humà classificat provisionalment com a “cambrer” -a falta d’una nomenclatura acceptada per la comunitat científica- pugui aspirar a patir modificacions genètiques que modifiquin l’estructura de la mà ja sigui multiplicant-ne el nombre o el nombre de falanges. Per tant, per molt que es reconeix que aquests canvis anatòmics serien causa de millora professional (ergo d’autorealització personal segons la piràmide de Maslow) i conseqüència d’una necessitat adaptativa comprovada i reconeguda, els “cambrers” hauran de seguir subsistint com fins ara amb dues mans. De totes maneres queden obertes les vies legals per reclamar (v. l’article “Sindicat” per accedir als processos legals).
